PAISAJE SIN CASAS

“Tan lejos como den de si los sueños”

Text: Pablo Ley
Direcció: Aleix Fauró
Teatre Lliure 2013 i Teatre Eòlia 2012

Premi Marqués de Bradomín 1990

“Cualquier día voy, me pillo un coche y dejo que me lleve hasta donde dé de si la gasolina. Un paisaje sin casas. Cualquier lugar. Un paisaje sin hombres, sin mujeres, un paisaje sin chicas, sin latas de cerveza. Un lugar con una sola piedra donde poder sentarme. Convertirme en araña. Simplemente esperar. A que las cosas pasen. Simplemente esperar a que no quede tiempo. Bajo el sol. Eso.”

Sinopsi

Paisaje sin casas es un diàleg entre dos delinqüents comuns, dos atracadors, dos carteristes o dos ionquis que no fan altra cosa que esperar. Esperen alguna cosa, a que tot es calmi, esperen que arribi la droga, la tempesta. Esperen sortir-se’n d’aquesta. I mentre esperen, parlen entre ells, s’expliquen el dia i la nit, s’expliquen la merda i la llum al final del túnel. Els somnis frustrats i els que encara volen viure.

Entre les seves paraules podem llegir els seus desitjos, les seves pors i tot el seu món interior. El testimoni poètic que Paisaje sin casas ens deixa dels anys 80 és d’un valor immens i per això, des de La Virgueria, hem donat llum a un projecte escrit a finals dels 80 però que mai havia estat portat a escena… Fins ara.

La premsa ha dit